20 de abril de 2010

L'amic Abelard


Tengo la satisfacción de ser quien soy y de haber estudiado con profesores de la talla y la valía de Emili Casanova y Abelard Saragossà, entre otros muchos, que justamente me han enseñado a amar y valorar todo aquello que nos hace singulares. Por ello disfruto con la lectura del siguiente artículo del profesor Saragossà que os recomiendo vivamente:

Per a mi, ser valencià significa formar part d’un poble, ser membre d’un poble, el poble valencià. El fet que els valencians sigam un poble per a mi comporta, sobretot, tres coses: en primer lloc, hem de conéixer-nos; en segon lloc, hem de sentir satisfacció de ser valencians; i, en tercer lloc, sobre el coneixement de nosaltres mateixos i sobre el sentiment de satisfacció, els valencians hem de ser solidaris entre nosaltres. Autoconeixement, satisfacció i solidaritat: eixos són per a mi els tres pilars bàsics de ser valencians. I, encara, un quart factor: capacitat autocrítica. Mirem-los d’u en u.
Un poble no existix si no es coneix, si no té consciència d’existir i voluntat de seguir existint. En el despatx de la Universitat de València, tinc un mapa del Regne de València del segle XVII. És molt bonic, perquè no és allargat (que és com és objectivament el nostre territori). En compte d’allargat, el mapa és tirant a redó, de tal manera que, partint del centre, Morella està a la part dreta superior; i, Alacant, està a la part esquerra inferior. En eixa representació del territori valencià, tot està prop. És realment formidable, perquè eixa manera de representar el Regne de València significa que la visió que els nostres avantpassats del segle XVII tenien del seu país es reflectix en la mateixa manera de cartografiar el nostre territori. Recuperem el tema del coneixement propi. Els valencians hem de conéixer les nostres comarques, siga l’Horta d’Oriola o el Baix Maestrat, siga la Plana de Castelló o la Plana de Requena i Utiel, siga la Safor o siga la regió muntanyenca que té Alcoi com a capital. Ara: per a conéixer-nos necessitem mitjans. L’autovia que va de Xàtiva a Alacant per Alcoi fa anys que hauria d’estar acabada, igual que el tren entre Gandia i Dénia. Per a que un poble estiga estructurat, les seues parts han d’estar ben comunicades. Per una altra banda, quan viatgem per a conéixer alguna comarca no cal dir que hem de ser molt respectuosos amb la forma de ser i de parlar de cada lloc. Un respecte que ha d’anar unit a la identificació. Com ara, si un valencià de Vila-real visita Torrent deu sentir com a pròpia eixa ciutat de l’Horta; o, si un valencià d’Ontinyent va a conéixer la ciutat d’Elx, deu identificar-se amb el paisatge, amb la cultura i amb els valencians de la capital de les Valls del Vinalopó. El coneixement de les comarques valencianes, el respecte a la varietat i la identificació amb cada una de les nostres formes de ser i de parlar desemboca en la satisfacció: la satisfacció de ser valencians, la satisfacció de ser com som i de parlar com parlem, des de la mar tranquil•la de Benidorm fins a les serres altes de Villena; des del Vinaròs mariner del nord fins a l’Oriola agrícola del sud. Ara bé, la satisfacció i l’autoestima no són sostenibles, no són perdurables, si no van unides a un sentiment i a una activitat de l’intel•lecte: el sentiment de ser solidaris i l’activitat de ser reflexius i autocrítics. Si una persona es sent valenciana d’una manera profunda i conseqüent, tendix a sentir-se solidària amb els valencians de cada comarca. I això implica tindre en compte la qualitat de vida. Difícilment viurem d’una manera satisfactòria si no funciona bé la indústria dels taulells i la del mobles, la tèxtil i la metàl•lica, la dels joguets i la del calcer, el turisme de vora mar i el turisme rural de l’interior. Sentir-se solidaris dels valencians de qualsevol comarca valenciana equival a preocupar-se per la seua educació, per la seua salut i per la seua economia. Els valencians actuals no podem sentir-nos orgullosos de ser hereus dels vells llauradors valencians i, alhora, despreocupar-nos de la terra: desinteressar-nos pel preu que cobren els llauradors per les taronges o per les carxofes, per la verdura o per l’arròs, pel raïm o per l’oli. Ser valencià, sentir-se valencià, comporta drets i deures. U dels drets és tindre la solidaritat dels altres, sentir-se volgut i protegit. I, qui té eixe sentiment i eixe suport, ha d’actuar amb els altres de la mateixa manera, és a dir: respectant-los, volent-los i donant-los suport. I és que voler i ser volgut, ser solidari i ser ajudat són processos que, quan són interdependents, s’alimenten mútuament i es multipliquen. Dos persones unides i coordinades no en són dos, sinó tres o quatre. Per això els pobles units són tan forts i tan admirables. Recuperem el solc. Per ara, hem parlat d’autoconeixement, de solidaritat i d’autoestima. Però, per a reeixir en la defensa de la terra, per a triomfar en el suport a la indústria, al turisme i als servicis en general; per a aconseguir eixos objectius necessitem ser reflexius i ser autocrítics. Cal ser autocrítics per a millorar l’ensenyament i la salut, perquè no existix una bona civilització sense una bona educació i una bona sanitat. Necessitem ser autocrítics per a deixar als nostres fills un país tan bonic o més com el que hem heretat dels nostres pares. Cal ser autocrítics per a mantindre l’economia valenciana en el món globalitzat actual. Hem de ser autocrítics per a fer propostes que milloren la societat valenciana, que augmenten el benestar dels valencians, que incrementen la formació humana, perquè sense fer créixer la nostra formació en els valors humans difícilment augmentarem el sentiment de viure bé, difícilment viurem d’una manera satisfactòria. En definitiva, per a mi ser valencià comporta quatre coses: en primer lloc, conéixer la societat valenciana en cada una de les seues comarques; en segon lloc, ser valencià implica sentir satisfacció de ser com som i de parlar com parlem; en tercer lloc, ser valencià demana ser solidari amb les necessitats dels altres valencians; finalment, ser valencià aconsella ser reflexius i autocrítics per a conservar les coses bones que tenim i millorar alguna de les deficients. Podríem dir que, en un món cada volta més global, ser valencià és per a mi la manera més fructífera de ser humà, la manera més humana de ser persona. Certament, els valencians som europeus i hem de participar en la direcció d’Europa. Però Europa és molt gran. Des del punt de vista dels sentiments, des del punt de vista de les relacions humanes quotidianes, Europa està lluny. Passa un poc igual en relació a una bona part d’Espanya. En canvi, ¡costa tan poc traslladar-se d’una població valenciana a una altra! Realment, la societat valenciana té una bona mida per a fer que els valors socials no siguen una cosa abstracta i separada de la vida quotidiana. Ans al contrari, sentir-se valencià permet que, en la vida de cada dia, hi haja un equilibri entre els interessos de l’individu i els de la societat, un equilibri entre les necessitats de la persona i les necessitats del poble. Contat i debatut, el sentiment de valencianitat cohesiona socialment, cosa que és tan positiva per a la persona com per al conjunt de la societat valenciana.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Buen comienzo